Idioma:CA ES

Jo també tinc EM

Bárbara Celada:'La malaltia t'ensenya a valorar coses amb què abans no t'hi fixaves'

 

FEM - 13/10/2016     Comentar

Té 22 anys i viu a l’Hospitalet. Està diagnosticada des de fa un any i mig i malgrat això ja ha estat capaç d’afrontar i assumir l’impacte psicològic del diagnòstic. La Bàrbara explica que ara valora petits detalls com poder pujar unes escales.

-Com va començar tot?

Fa 2 anys que vaig tenir la primera parestèsia des del cap fins al braç. Vaig anar al metge i em va dir que no passava res, que era a causa de l’estrès perquè estava d’exàmens. Va passar un any i em va tornar a passar el mateix també per època d’exàmens i vaig tornar a anar al metge perquè aquest cop era molt més fort. En aquesta ocasió ja em van començar a fer proves però no es veia res fins que em van derivar a neurologia.

-Li va semblar estrany?

Em van dir que potser era una mielitis i que no em preocupés.

-I sabia què era una mielitis?

No, però jo anava molt confiada. Vaig estar amb el neuròleg i em va explicar les proves que em farien i que la propera visita seria a la unitat d’esclerosi múltiple, cosa que em va sobtar una mica. Però era evident que fins que no tinguéssim els resultats de les proves, el neuròleg no m’explicaria res i jo tampoc vaig buscar informació. I és estrany, ja que amb un mal de cap ja busco informació a Google. Però en aquest cas vaig confiar.

-I a la següent visita?

Em van dir que es pensaven que podia ser esclerosi múltiple. La meva mare i jo ens vam quedar bastant en estat de xoc. Jo en aquell moment estava fent tercer d’Història, havia passat un any des del segon brot i tornava estar en època d’exàmens. La doctora em va preguntar si tenia dubtes però estava tan sorpresa que no sabia ni què preguntar-li.

-I doncs?

Potser perquè en aquell moment desconeixia la malaltia no pensava que em podria quedar en cadira de rodes o morir-me, com molta gent pensa, però després a casa vaig plorar molt.

-Què va fer amb la seva vida?

Normalitat. Tot i que estava malament anímicament, vaig intentar fer veure que no passava res, continuava estudiant i treballant al mateix ritme. La meva mare veia que plorava molt i a la revisió amb la neuròloga ho va comentar. Em van recomanar un tractament psicològic. Vaig anar al psicòleg i em va aconsellar que anés a la Fundació Esclerosi Múltiple, on he fet teràpia.

-Com li va anar?

De seguida vaig veure que la teràpia m’aniria bé i així ha estat. Estic molt bé en comparació a com estava abans, em passava tota l’estona plorant. He fet un canvi d’actitud.

-Què ha canviat?

Ara tots els meus amics saben que estic malalta i no em fa res dir-ho. Abans no ho deia. Crec que tenia por que em rebutgessin o que em tractessin d’una manera diferent. Una altra cosa que he canviat és la feina. Vaig plegar del McDonald’s perquè era una feina molt estressant i l’experiència em demostra que quan m’estresso o em poso nerviosa és quan comencen els maldecaps i els vertígens. He après que és important controlar tot això.

-I ara busca feina?

Ara estic treballant de caixera en un Carrefour i estic molt millor perquè és un altre tipus d’estrès. Ara treballo 3 o 4 hores al dia quan abans en feia de 8 a 10 i a més puc estar asseguda. Compagino la feina amb les assignatures que tinc pendents per acabar la carrera i quan l’acabi m’agradaria fer algun màster o postgrau relacionat amb l’Àfrica i treballar en cooperació internacional.

-Què ha après de la malaltia?

T’ensenya a valorar coses que abans no valoraves o no t’hi fixaves, com ara poder pujar escales, encara que pugui semblar una tonteria. Jo abans feia molt exercici, però ara amb la malaltia les cames em pesen molt més i tinc fatiga. Abans per anar a classe agafava l’ascensor. Ara pujo les escales a peu i això ho valoro molt. Són petits detalls. Abans anava molt atabalada amb la feina i les classes i no tenia temps per res. Valoro molt el temps lliure, la salut... Sóc molt conscient de la simptomatologia que tinc i si puc deixar de fer algunes coses per millorar, ho faig. També he après a dosificar-me per sentir-me millor.

-Com viu el Mulla’t?

M’agrada molt el Mulla’t. És molt difícil que la gent es posi a la teva pell però sí que el Mulla’t ajuda a donar visibilitat a la malaltia perquè quan dic que tinc esclerosi múltiple primer em pregunten què és això i després em diuen que estic molt bé. El Mulla’t fa veure a la gent que no necessàriament t’has de quedar en cadira de rodes i permet agafar consciència. Per exemple, tots els brots que he tingut han estat sensitius i em costa molt fer entendre que potser no puc subjectar un objecte, no perquè no tingui forces sinó perquè no controlo la mà.

1 comentari

  1. Rakel seka, a les 30.12.2017
    Tens sort que ta mare sàpiga que sents per dins, perque per fora no es veu... Jo no tinc aquesta sort... Et desitjo el millor!!! :)

Accepto la política de privacitat de l'Observatori i cedeixo les meves dades personals per a rebre més informació