Idioma:CA ES

Jo també tinc EM

Carla Huertas: “El més important és escoltar el teu cos”

 

16/01/2020     Comentar

A la Carla li van diagnosticar esclerosi múltiple amb 18 anys. Des de llavors ha deixat de menjar carn i ha après a escoltar el seu cos. Estudiant de teatre musical, una assignatura la va ajudar a aprendre a conèixer-se millor i ara ho recomana a tothom perquè conegui els seus propis límits.

-Com vas sentir que et passava alguna cosa?

Estava fent un grau mig de pastisseria i treballava en un forn del meu poble. Estàvem al mes de juny i feia el treball de recerca per segon cop. Estava donant el meu màxim i només faltava polir algunes coses, però de sobte vaig perdre la visió d’un ull.

Al principi no hi vaig donar importància perquè jo només volia acabar el treball i aprovar. Li vaig comentar a la meva mare i vam anar a l’oculista, després al CAP i després a neurologia. Llavors, em van fer les proves i em van dir que, o bé m’havia entrat un paràsit a l’ull, o tenia esclerosi múltiple.

-Van trigar molt a diagnosticar-te?

Em van diagnosticar bastant ràpid.

-I com t’ho prens?

Jo prioritzava la feina i em trobava bé físicament, tot i no veure-hi d’un ull. Al matí anava a l’escola i a la tarda treballava, anava al metge i treballava des de casa.

Després em van donar cortisona per recuperar la visibilitat de l’ull. Finalment, vaig entregar el treball de recerca, i quan li vaig explicar a la professora tot el que estava passant no donava crèdit que hagués fet el treball sola sense veure-hi d’un ull.

-Com vius el diagnòstic?

En un primer moment va ser un impacte bastant fort perquè no m’ho esperava. Però quan em van donar el diagnòstic ja tenia la nota del treball: havia aprovat.

Recordo que tornant del metge plorava intentant assimilar-ho. Després em vaig adaptar bé als canvis i a la medicació. A més a més, com que tinc epilèpsia des dels 3 anys, anar al metge és com anar a la meva segona casa, per tant, em vaig adaptar bé a la nova rutina.

Al principi, amb la medicació tenia rampes a les cames, però després me la van canviar perquè van aparèixer noves lesions. Tot i això, el canvi més radical va ser canviar la meva dieta.

El canvi més radical va ser canviar la meva dieta

-Per què?

L’adaptació de la medicació al meu cos em produïa cremor a l’estómac. Per això vaig tornar-me completament vegetariana, no volia menjar carn.

-Què t’ha ajudat amb la malaltia?

El fet d’estudiar teatre musical em va ajudar molt. Sobretot gràcies a una assignatura del primer any, en què aprens a comunicar-te amb el teu cos i això, per desgràcia, no s’ensenya enlloc. Quan tens una malaltia has de saber per què et passen les coses, saber assimilar-les i no quedar-te amb el simple fet que et fa mal la cama, per exemple.

Quan tens una malaltia has de saber per què et passen les coses, saber assimilar-les i no quedar-te amb el simple fet que et fa mal la cama, per exemple

Vaig aprendre molt, vaig aplicar molts coneixements i m’ha servit molt pel meu dia a dia. Feia “floor moving”, estiraments, treballava l’equilibri i també aspectes que una persona amb esclerosi múltiple no té tanta facilitat per fer.  

L’estiu passat ho vaig passar malament, perquè em venien cops de calor i no tenia forces per moure’m. Si m’hagués tocat treballar no ho hauria pogut fer. Així que vaig aplicar tot allò que havia après a l’assignatura. El meu cos necessitava descansar i respirava profundament, ho assimilava i em posava a veure alguna pel·lícula.

-Què ha canviat de la teva vida des d’abans de l’esclerosi múltiple?

Ara escolto molt més el meu cos. Soc una persona que sempre dono el meu màxim en tot allò que faig i, potser, el que més m’ha costat és frenar quan el meu cos ho necessita i m’ho demana.

-Quins símptomes tens?

El símptoma que sempre tinc és la fatiga, i a l’estiu més. En aquesta estació de l’any em molestava bastant no poder fer plans i haver d’anar frenant. Si un dia em sentia més dèbil, havia de fer menys coses. Jo intentava establir-me una rutina nedant i fer, per exemple, 14 piscines, però alguns dies n’havia de fer menys.

-Has explicat la malaltia als teus amics?

Sí. La veritat és que vaig afrontar jo sola la malaltia perquè les meves amigues no em van donar gaire suport: no li donaven gaire importància, només em preguntaven si estava bé. Aquella amiga que esperava que em donés més suport és la que menys me’n va donar. Va ser un cop bastant dur.

Tothom té les seves coses i la seva vida, però acabes pensant que potser no eres tan important. Tanmateix, això també em va servir per no dependre ni esperar res dels altres, per això no m’he enfadat amb la meva amiga.

-I els teus pares?

Ells ho van passar més malament que jo. Els va caure el món a sobre, però m’han ajudat molt. La meva mare demanava festa a la feina i m’acompanyava a les proves.

-D’on et ve el gust pel teatre musical?

De petita sempre m’havia agradat molt cantar. Vaig fer classes particulars de cant entre els 16 i els 18 anys i la professora em va proposar que fes les proves per entrar al curs de teatre musical. Finalment, vaig entrar-hi.

-Practiques meditació?

Sí, m’agrada molt meditar. Els caps de setmana pujo a la muntanya a Sant Joan de les Abadesses. Trigo tres quarts d’hora a pujar-hi, però un cop allà medito i em va molt bé.

-Continues estudiant?

Sí, però no sé si treballaré o no. Em fa enveja la gent que pot combinar l’estudi i la feina. El meu horari no em permet trobar una feina de tardes. Sovint sento impotència perquè jo no puc fer res i els meus pares m’ho acaben pagant tot.

-Com veus el futur?

No ho sé. M’agrada actuar, però també m’agrada molt la pastisseria. Tinc clar que m’hauré de dosificar perquè no podria aguantar una feina de 12 hores, ni tampoc una de 8. M’hauré d’adaptar i fer altres coses. No sé què serà de mi. Només sé que vull continuar aprenent coses, però sempre escoltant el meu cos.

Només sé que vull continuar aprenent coses, però sempre escoltant el meu cos

 

-Què ha de fer algú que tingui esclerosi múltiple i vulgui aprendre a llegir el seu cos?

Uf! Això s’aprèn a base d’acceptar-ho, de respirar i d'assimilar sense atabalar-se. No cal pensar “què serà això” ni “per què m’ha passat”, perquè no en treus res. És una pèrdua de temps i d’energia.
Sobretot no s’ha de negar, sinó assimilar-ho. Així ho vaig fer jo. I si cal renunciar a les activitats programades perquè el teu cos no pot fer-les, doncs s’hi renuncia. El més important és escoltar el teu cos.

No cal pensar “per què m’ha passat” perquè no en treus res: és una pèrdua de temps i d’energia


7 comentaris

  1. Elvira Castanye, a les 20.01.2020
    Segueix aixis preciossa meva t.estimo
  2. Judith, a les 23.01.2020
    De vegades alguns sembla que no ajudem perquè estem tant amoinats que no sabem com fer-ho. Jo quan li van diagnosticar a la meva germana no li preguntava com es trobava perquè pensava que potser en aquell moment no hi pensava en la malaltia i no li volia recordar...
    1. Nuria, a les 11.04.2020
      Hola JUDITH, he leído tu comentario y quería responderte, porque me ha gustado y sorprendido a la vez ver un comentario de alguna persona que no tiene EM pero que lo sufre de cerca. A mi también me ha pasado pensar que había gente que no me preguntaba, que parecía que no se preocupaban por mí tras el diagnóstico, y me ha gustado tú comentario, porque me ayuda a entender a los que estáis cerca nuestro. Seguramente ya habrás hablado con tu hermana en más de una ocasión, pero si no es así, y te sabe mal molestarla o “recordarle el tema”, pienso en lo que me gustaría oír a mi: “Oye Nuria, aunque no quiero molestarte o estar encima de ti, qué sepas que siempre que necesites o quieras hablar del tema, estoy aquí,; que si no te pregunto más es por eso mismo, pero que estoy disponible para cuando te apetezca”. A mi esto me lo han dicho algunos amigos tras estar yo mucho tiempo frustrada pensando...Pues vaya, no me preguntan nunca...y ahora sé porqué. Así que te animo, y también a los que estáis a nuestro alrededor, a decirnos algo así.
  3. Joan Traval, a les 24.01.2020
    Segueix tant positiva com sembla q ets. Diagnosticat als 28 i el mon no sacaba, simplement serà diferent. Ars en tinc 54 i no vull pensar en el q no puc fer, només en el q SI puc fer. Un petó.
  4. Teresa, a les 26.01.2020
    Carla, Carla, Carla. MESTRA meva també.
  5. Lidia, a les 27.01.2020
    Enhorabona per aquesta actitud tan positiva i la teva valentia!!
  6. Lídia, a les 27.01.2020
    Ets un exemple de superació i maduresa. T'admiro profundament, Carla.

Accepto la política de privacitat de l'Observatori i cedeixo les meves dades personals per a rebre més informació