Idioma:CA ES

Jo també tinc EM

Enric Herrera: “Amb el diagnòstic d'esclerosi múltiple vaig canviar de xip, em vaig fixar un objectiu”

 

18/09/2017     Comentar
Entrevista Enric Herrera

Té 45 anys i és director executiu de la Fundació Aspros que treballa amb persones amb discapacitat psíquica. Ha superat un càncer i té esclerosi múltiple però malgrat tot desborda vitalitat i optimisme. La seva recepta és fer esport i cuidar-se.

-Com va anar el diagnòstic?

-Tornava d’un viatge i vaig tenir un brot de sensibilitat. Vaig anar a la Vall d’Hebron i em va veure el neuròleg. Allà em van començar a fer proves.

-Sospitaves alguna cosa?

-Tenia una prova mèdica que deia que al meu cervell li passava alguna cosa però no vaig pensar ni per un moment que pogués tenir esclerosi múltiple. A més a més, el diagnòstic va ser llarg perquè vaig tenir un altre brot i em va fer retardar les proves.

-I quan et diuen les paraules esclerosi múltiple?

-No sabia què era. Penso que passa amb totes les malalties perquè el 2006 vaig passar per un càncer i em van dir que hauria de fer quimioteràpia. Jo no sabia si seria una pastilla o m’haurien de punxar. El que passa és que el meu cas va ser curiós.

-Per què?

-Perquè em van diagnosticar a l’octubre però no vaig començar a rebre tractament fins el febrer. Van ser 4 mesos molt durs mentalment parlant, perquè em sentia desprotegit. No entenia per què no em donaven medicina, no entenia què estava passant. Em sentia com si estigués nu en un bosc ple d’animals que em podien atacar i sense capacitat de defensar-me. A més, físicament em trobava cansat.

-Vas buscar informació?

-Ni a dia d’avui l’he buscada. Em vaig posar en mans dels metges i dels especialistes. Jo no sóc especialista, així que penso que és un absurd començar a mirar i pensar en què em pot passar. El que diguin els metges serà.

-I què diuen els metges?

Poca cosa. T’expliquen com actua la malaltia a nivell neuronal però són molt científics i no em donen gaire més informació.

Em van diagnosticar a l’octubre però no vaig començar a rebre tractament fins el febrer. Van ser 4 mesos molt durs mentalment parlant, perquè em sentia desprotegit.

-Sents fatiga?

-Abans tenia molta fatiga. M’aixecava al matí i estava 3 o 4 hores fora de casa i havia de tornar perquè no aguantava.  L’únic que em van dir els metges és que l’exercici cardiovascular ajuda. Així que vaig decidir sortir a caminar cada dia una estoneta. No obstant això, m’avorria molt caminar i vaig provar de córrer.

-I què tal?

-Vaig córrer mig quilòmetre i treia el fetge per la boca. Vaig pensar que no correria un quilòmetre a la vida.

-Però n’has corregut 42.

-Sí perquè sóc molt tossut. Llavors a nivell de salut estava una mica descuidat, no vigilava l’alimentació, feia esports socials. Jugava a pàdel una hora i després anava al bar a fer una hamburguesa i a beure una cervesa. Per això, amb el diagnòstic de l’esclerosi múltiple vaig fer un canvi de xip. Em vaig ficar en mans d’un entrenador personal i vaig començar a fer curses de 5, de 10 km fins que el març passat vaig fer la marató de Barcelona.

Abans tenia molta fatiga. M’aixecava al matí i estava 3 o 4 hores fora de casa i havia de tornar perquè no aguantava.  L’únic que em van dir els metges és que l’exercici cardiovascular ajuda.

-Per què una marató?

-Perquè havia de fer alguna cosa perquè el meu entorn no patís i no els hi fes pena. Per fer-ho, cal demostrar que estic bé i, com que ja havia començat a córrer, vaig fixar un objectiu. Quan em pregunten com em trobo, em recorden que estic malalt. I no ho vull. No vull que la gent es preocupi i he de fer alguna cosa per demostrar que estic bé.

-I notes que et trobes millor?

-Molt millor. Vaig passar d’estar 3 o 4 hores fora de casa i haver de tornar a casa a causa de la fatiga, a fer jornada complerta aixecant-me a les 6 del matí i anant a treballar tot el dia. Faig una vida completament normal. Sí que hi ha dies que m’aixeco i estic baldat, però l’esport em va ajudar a sacrificar-me.

Per fer una marató et prepares per un exercici molt dur i el meu entrenador no perdona. Quan ja no puc més, ell em diu que sí que puc i ho faig. I això ho trasllado a la vida quotidiana. Hi ha dies que em llevo i em costa, però em vesteixo i marxo a treballar. També hi ha dies que m’aixeco fatal però a mig matí estic perfecte.

-En el teu cas, l’esclerosi múltiple ha anat acompanyada de dos canvis: el primer practicar exercici físic i el segon un canvi en l’alimentació.

-Sí. El canvi en l’alimentació m’ha ajudat moltíssim. Tenia molta fatiga i em van parlar de la medicina aiurbeda. Com que a Lleida hi ha un centre, hi vaig anar i em vaig posar en mans d’un doctor que em va dir que l’esclerosi múltiple no tenia cura, però que el cansament sí. I així ha estat. La medicina aiurbeda és un tema de massatges i alimentació que a mi m’ha ajudat molt.

Quan em pregunten com em trobo, em recorden que estic malalt. I no ho vull. No vull que la gent es preocupi i he de fer alguna cosa per demostrar que estic bé.

-En definitiva, l’esclerosi múltiple t'ha canviat l’estil de vida.

-És tot un conjunt. El canvi d’hàbits ha estat clau a la meva vida. Una dieta no serveix per a res, perquè quan l’acabes tornes als vells hàbits. Vaig fer una reflexió i vaig decidir de no preguntar-me per què m’ha passat a mi. És una pèrdua de temps i d’energia. Els metges no saben per què he tingut un càncer i per què tinc esclerosi múltiple. Si els metges no ho saben, com ho puc saber jo? He d’enfocar la meva energia en superar el problema que tinc per mi mateix i pel meu entorn, la meva dona, els meus pares i els meus germans.

-Coneixes altres persones amb EM?

Sí, i algunes no ho diuen. Hi ha molta gent que es queixa, i no els hi falten motius. Però també hi ha dies bons. Vaig llegir que molta gent deixa de treballar 3 anys després del diagnòstic i crec que has d’intentar fer la teva vida. Per molt dur que sigui. Segur que serà millor que quedar-se al sofà.

-Has tingut EM i un càncer. Com ho vius?

-La diferència és que amb el càncer només hi ha pla A. Te’n surts o no. Jo no volia sentir parlar del pla B. El Pla B no era una opció, havia de tirar endavant. Vaig fer molt d’esforç mental per sortir-me’n perquè cal capacitat mental. Ara estic actuant igual que llavors. Cal fer esforç dia a dia.

-Treballes com a director d’una fundació de discapacitats psíquics. Com t'afecta?

-Tinc la sort que tot el meu voltant m’ajuda molt. Tota la vida he treballat en una entitat, i això m’ha dut a integrar tot el tema de la superació i la necessitat de la inclusió. També tinc un entorn que m’ha ajudat, com la meva dona, i la meva mare, pilars en la meva vida i un recolzament.

Tinc un mirall que és el meu pare. Ell farà 87 anys i sembla que en tingui 70. Tota la vida s’ha cuidat l’alimentació i encara ara treballa i presideix la Fundació on treballo. L’alimentació i l’esforç no només funcionen en les persones amb una malaltia crònica sinó a qualsevol persona. Tinc un entorn que no ha fet un plany de la malaltia ni m’ha exigit massa. De vegades, hi ha famílies que planyen massa o que no entenen res i exigeixen massa. Trobar el terme mig no és fàcil.

12 comentaris

  1. Sonia, a les 21.09.2017
    Buenísimo tu relato. No sé quién me podría dar la alimentación adecuada. Gracias. Sonia.
  2. Guadalupe, a les 21.09.2017
    Soy Guadalupe de Argentina y tengo EM. Me gustaría que me dijeras que es la alimentación aiurbeda.
  3. Jorge, a les 22.09.2017
    Ánimo Enric. Hace ya unos años que quiero hacer 21 km, pero por tiempo no puedo. Me conformo con 5 km y 10 km. Gracias por tu relato y sigamos animando a la gente con EM a seguir luchando. Tu relato me da más fuerza para seguir luchando. Suerte en la vida.
  4. Arantxa, a les 22.09.2017
    Hola. Me ha gustado leer esta pequeña entrevista. Seguro que ayudará a muchas personas que estén en la misma situación.
    Conozco la enfermedad de la EM. Ojalá algún día alguien descubra la manera de curarla. Un beso muy fuerte.

    Arantxa (Illes Balears)
  5. Ruth, a les 22.09.2017
    Buenísimo. Estoy de acuerdo. Hace 13 años que me diagnosticaron esclerosis múltiple y no vivo como una enferma. Hago vida normal y viajo. Por supuesto que hay algunas cosas, pero me cuido y soy positiva.
  6. Teresa Brescó Bosch, a les 05.10.2017
    Endavant fill, tu vals molt. Sé del teu canvi d'actitud i de com t'has enfrontat a les teves malalties sense donar pena. T'estimo, ets molt valent.
  7. Anna, a les 05.10.2017
    Per a mi ets un exemple de positivitat, superació i optimisme. La gent com tu és una esperança per a altres persones que no són tant constants, ni alegres i que cauen en una falsa autocompassió que no aporta res i fa que el dia a dia els hi sigui molt dur. Amb el teu esperit has aconseguit superar tots els entrebancs i realitzar el que t'has proposat. Fent el que fas i explicant-ho a tothom dones esperança a molta gent.
  8. Josep i Nieves, a les 05.10.2017
    Gràcies Enric. Des de Terrassa una abraçada molt molt forta.
    Tens tota la meva admiració i de tota la meva familia.
    Ens veiem a Segur!!!!
  9. Paquita, a les 06.10.2017
    Enhorabuena Enric. Eres un valiente por la forma de superarte y por contarlo. Tu positivismo hará bien a quien lo lea. Un abrazo bien fuerte!!!
  10. Francisco Esclusa Grau, a les 06.10.2017
    Tengo la satisfacción de conocerte (amigo de mi hijo) y a toda tu familia. Sabes del cariño que tenía a tu hermano Xavi. Nos transmites fuerza y esperanza de que existen personas como tú dándonos este mensaje de superación. Ánimo y adelante Enric. Sois una familia extraordinaria. Un beso para todos.
  11. Cau Cacau, a les 14.12.2017
    ...i ara cap a Boston, a córrer la marató.
  12. Sandra, a les 31.03.2018
    Mi niña 16 años con EM eres una inspiración para seguir adelante.

Accepto la política de privacitat de l'Observatori i cedeixo les meves dades personals per a rebre més informació