Idioma:CA ES

Jo també tinc EM

Maria Climent: “Intento no queixar-me perquè penso en la part bona que m’aporta la malaltia”

 

FEM - 20/10/2016     Comentar

És d’Amposta però ara viu a Barcelona. Aquesta traductora de 31 anys dirigeix una companyia de serveis de xarxes socials per a empreses. Diagnosticada als 28 anys creu que de la malaltia se n’extreuen aspectes positius.

- Quina és la seva historia?

Estava a la feina, em vaig recolzar a la taula i em vaig adonar que no la notava. No tenia sensibilitat a la panxa, ni a la cama esquerra, ni al peu esquerre. Vaig trucar al meu pare, que és metge, i em va dir ‘hem d’anar al neuròleg’. Per mi en aquell moment tot això era únicament una curiositat.

- I va anar al neuròleg.

Sí i em van fer proves. Tot va sortir bé. Però el meu pare va dir que era impossible que tingués mig cos adormit i no tingués res. Vam anar a un altre neuròleg i em van fer una altra ressonància passats uns mesos i allí sí que va sortir una lesió a la medul·la.

- I?

Va ser llavors quan vaig assabentar-me de la gravetat del cas. Els meus pares ja ho sabien per endavant però jo no. M’ho van amagar. Al principi quan va sortir que no tenia res llavors ma mare em va dir ‘sort que no és res perquè ens pensàvem que era esclerosi múltiple i hem passat uns mesos fatal”. I llavors em va venir al cap l’única relació que jo havia tingut amb l’esclerosi múltiple.

- Què era?

A un senyor del meu poble, li van diagnosticar quan jo era petita. La meva mare es va confondre amb l’ELA i em va dir que la malaltia era paralitzant i que al final et mories. Això m’ho va dir de petita però jo em vaig quedar amb la idea. Així que quan vaig saber que potser tenia esclerosi múltiple vaig pensar que em moriria. Paral·lelament em van dir 'sobretot no busquis res al Google' i com que sóc bona xiqueta no ho vaig fer. I per tant, em vaig quedar amb la idea equivocada. Vaig estar 2 anys, fins al diagnòstic final, pensant que em moriria. Perquè fins que no vaig tenir un altre brot no em van confirmar el diagnòstic.

- I quan li confirmen?

Fins que no em van confirmar el diagnòstic no vaig trobar un neuròleg que em digués tranquil·la que d’això no mor ningú, que és crònic però no tan neurodegeneratiu com era abans. Quan vaig saber el diagnòstic em vaig relaxar però llavors començava la realitat. Ho dic perquè per a mi el tractament era punxar-me i jo ho portava fatal, però les altres alternatives de tractament no m’agradaven. Vaig passar uns mesos de certa depressió. Estava com emboirada, no sabia què passava amb la meva vida. Al principi va ser dur.

- Per què?

Perquè jo em punxava però mirava al meu voltant i tot era igual i l’únic que havia canviat era la meva vida i a pitjor perquè m’havia de punxar i perquè vivia amb la incertesa de no saber què passarà. I vaig pensar 'això no pot ser' i em vaig adonar que si a mi m’havia passat això dolent jo n’havia de treure alguna cosa bona. I no em vaig conformar. Vaig decidir deixar la feina i establir-me pel meu compte. Vaig muntar la meva empresa.

- I?

Ara fa dos anys i em va bé. Al final he acabat treballant més. Tinc una S.L i una sòcia i estic molt contenta. Sempre m’havia passat pel cap treballar per a mi però és una cosa que fins que no t’hi poses seriosament no ho fas. Era més còmode plegar a les 6 i cobrar 1.000 euros al mes. Ara no sé mai quants diners cobraré i no plego mai a les 6.

- A la feina va comunicar que tenia esclerosi múltiple?

Sí. Es van portar molt bé. Vaig agafar un mes de baixa per pair les coses. Després vaig demanar treballar des de casa i també em van dir que sí però més endavant, per canvis interns, vaig haver de tornar. Quan ho vaig fer jo ja havia decidit establir-me pel meu compte. En aquell moment em notava molta fatiga, em sentia com una àvia. Estava cansada i deprimida i això fins el dia que vaig prendre una decisió i vaig dir que no podia tenir més temor a punxar-me ni a fer passos endavant. Amb el temor no vas enlloc, no es pot viure amb temor.

- Va rebre ajut psicològic?

Sí i aquest és un tema important perquè la meva vida era com una madeixa de llana plena de nusos i els vam anar traient. I aquest procés va durar dos anys. Un cop trets els nusos la malaltia m’ha aportat més coses bones que dolentes.

- Bones per l’ajuda a establir-se professionalment?

Sí.

- Perquè l’ajuda a créixer?

Sí i a guanyar autoestima i a ser més valenta, o a saber com de valenta era perquè segurament tots som valents i no ho sabem fins que la vida ens posa a prova. L’esclerosi múltiple també m’ha ajudat a conèixer-me més perquè et pares a pensar com ets, què t’agrada i què vols. Jo era jove, vivia amb amigues i vivia el dia a dia. I quan et passa una cosa així et pares a pensar.

- I què va pensar?

-Que no suporto tirar pel camí del victimisme. No puc suportar la gent que sempre té a la boca que està malalta i que amb això es justifica tot. És veritat que la malaltia és invisible i no es nota i hi ha gent que si es queixa sembla que tingui ‘cuento’ i això no és just perquè té dret a queixar-se. Jo intento no queixar-me perquè penso en tota la part bona que m’ha aportat i que encara m’aporta la malaltia. I quan veig gent queixar-se per ximpleries o per coses sense importància em fa ràbia.

- Com afronta el futur?

Una altra de les coses bones que m’ha aportat la malaltia és la capacitat de resiliència i de perdre el temor. Per exemple, a mi m’agrada molt escriure. Si algun dia em quedo sense mobilitat, això em permetrà fer una cosa que tinc aparcada. Sé que si perdés la mobilitat, perdria per un costat però també sé que aquesta pèrdua la guanyaria per una altra banda. I jo això abans no ho sabia de mi i em dóna molta confiança de cara al futur. Mai sabem què passarà amb aquesta malaltia, però jo també he de dir que estic convençuda que es trobarà una cura i no d’aquí a 150 anys, sinó d’aquí a 20 com a màxim.

- I mentrestant?

Mentrestant tenir temor a una cosa que potser passa o potser no és absurd perquè potser no passa. És com alegrar-te ara perquè potser et toca la loteria. Espera que et toqui i després ja t’alegraràs. Doncs al revés.

1 comentari

  1. Raul, a les 25.01.2017
    ¿de verdad le ves algo positivo a "esta cosa"? alucinante...yo tengo P.P y te aseguro que de positivo no tiene

Accepto la política de privacitat de l'Observatori i cedeixo les meves dades personals per a rebre més informació