Idioma:CA ES

Jo també tinc EM

Montse Bellostes: 'Confio que em curaré'

 

FEM - 17/10/2013     Comentar

La Montse Bellostes té 39 anys. Està casada i és mare d'una nena. Viu a Alfarràs (Lleida) i intenta cuidar-se i portar una vida tranquil·la. La malaltia, de moment, li permet fer-ho. El seu lema és no deixar per a demà el que es pugui fer avui. En aquesta entrevista, explica la seva experiència i el viacrucis que va suposar ser diagnosticada d'esclerosi múltiple.

A quina edat li van diagnosticar esclerosi múltiple?

Fa 8 anys que em van diagnosticar EM, però el meu va ser un pelegrinatge una mica llarg.

Per què?

Perquè va costar molt que em diagnostiquessin la malaltia. Patia molts símptomes, però el metge m'enviava a l'hospital i allà em deien que es tractava de problemes a les cervicals o de lumbàlgia, i em quedava rígida. Aleshores, estava treballant durant moltes hores. Fins i tot, vaig canviar de metge de capçalera. El nou metge de seguida es va adonar que no es tractava d'un tema d'ossos sinó neurològic, i em va enviar a l'hospital de referència amb indicacions perquè em visités un neuròleg i em fessin una ressonància.

Tot i això, a l'hospital no em van fer cas. Em van posar un collaret cervical i em van enviar a casa perquè fes repòs absolut. Aleshores, el metge em va derivar a un neuròleg d'Alzheimer. Vaig acabar amb una doctora que ràpidament va veure que ni els símptomes que tenia ni el fet que m'haguessin derivat a un especialista en la malaltia d'Alzheimer no eren normals. La mateixa metgessa em va insinuar que podia tenir EM i em van ingressar per fer-me una punció lumbar. Efectivament, van veure que es tractava d'esclerosi múltiple. Va ser un pelegrinatge de 4 o 5 anys.

De què treballava aleshores?

Havia estat treballant com a manipuladora d'aliments en unes càmeres de fruita, però al mig d'aquest pelegrinatge havia fet uns cursets per ser administrativa. Quan em van diagnosticar, ja estava treballant d'auxiliar administratiu en una benzinera.

Ara mateix, se la veu bastant bé...

Estic relativament bé perquè em cuido molt. Faig una vida bastant tranquil·la i relaxada. La meva filla ja és gran, així que puc dedicar tot el temps a cuidar-me. També intento mantenir-me activa. Sempre que puc, vaig fent coses.

Com ara?

Cursets. Si tinc una temporada bona, intento fer cursets per al meu creixement personal. Si veig que em trobo malament, no faig res. Alhora, cuido la salut. També faig molt voluntariat. Col·laboro amb el ‘Mulla't' i participo en iniciatives per ajudar a altra gent.

Com els ajuda?

Ara he fet de monitora i he estat amb nens petits. Faig coses per als demés que, a la vegada, m'omplen a mi.

Què fa per dur una vida tranquil·la?

Vaig a passejar amb el meu marit o a fer un cafè amb les amigues. M'agrada molt la decoració i la jardineria. Intento tenir el meu jardí ben arreglat. No em complico la vida, ja me la van complicar prou.

L‘esclerosi múltiple li permet portar una bona vida?

Ara sí, però he tingut brots bastant forts en el passat. Tinc problemes sensitius: a vegades, tinc dolors com si tingués alguna cosa trencada. Però estic bastant bé des de fa una temporada llarga. Fa un temps, hauria posat les mans al foc, me les hauria cremat i no me n'hauria adonat perquè no tinc tacte.

Està fent rehabilitació a l'Hospital de Dia Miquel Martí i Pol de Lleida. Com l'ajuda?

M'ajuda moltíssim. M'ensenyen les tècniques posturals correctes que, si jo les fes a casa pel meu compte, possiblement les faria malament. Em fan activar la musculatura. També m'animen i m'ajuden molt emocionalment. Ho recomano tant físicament com anímicament. Fa molts anys que hi vaig i n'estic molt satisfeta.

En el seu entorn, què l'ajuda de l'experiència d‘altres persones?

Tres aspectes. El primer, que allò que és bo per mi també pot ser-ho per a les altres persones. El segon, que ningú no farà res per mi, és necessari que cadascú s'esforci per tirar endavant per si sol. I, per últim, no deixar per demà el que es pugui fer avui, perquè avui puc estar bé, però ningú no sap com estaré demà.

El seu entorn està conscienciat sobre la malaltia?

Sí.

Els ha explicat què li passa?

Sí, però em va costar molt. Els primers anys, només ho sabien el meu marit, la meva filla i dues persones més. Em va costar molt assimilar que tenia la malaltia i, fins que no ho vaig fer, que va passar molt temps, no vaig ser capaç de dir-ho, i tampoc no ho vaig dir a gaire gent. Amb campanyes de sensibilització, com el ‘Mulla't', el meu entorn va començar a veure que alguna cosa passava i, a mesura que anava fent activitats de conscienciació, van adonar-se'n que patia la malaltia. Jo tampoc no ho he explicat gaire, la seva curiositat els ha portat a buscar més informació.

Des que la van diagnosticar fins ara, ha notat un canvi?

Sí, no sóc la mateixa persona que era. El caràcter m'ha canviat bastant, encara que ho intento evitar. No sóc la mateixa persona ni físicament ni psíquicament.

Però vostè és una persona alegre i amb empenta.

Sí, però la malaltia et posa fre i la ment va més ràpid que el cos.

Ara es parla molt d'avenços de la ciència. Com ho viu vostè?

Estic molt contenta i tinc molta confiança. Després de tot, sempre ho dic: les persones que tenim esclerosi múltiple, dins la mala passada que és patir aquesta malaltia, som privilegiades perquè no ho tenim tot perdut. Avui dia, hi ha molts avenços i s'està estudiant molt l'EM. Jo confio que em curaré.

0 comentaris

Accepto la política de privacitat de l'Observatori i cedeixo les meves dades personals per a rebre més informació