Idioma:CA ES

Jo també tinc EM

Nicolàs Ockier: 'És una qüestió de saber on són les prioritats i dedicar les poques energies que un té a allò que realment importa'

 

FEM - 09/03/2016     Comentar

Diagnosticat d'esclerosi múltiple a principis del 2012 quan tenia 38 anys, el diagnòstic li va arribar després d'un trencament de parella i de perdre la feina. Avui, superat el sotrac, Nicolàs Ockier, director de màrketing d'una empresa multinacional, explica que ha après a conèixer millor el seu cos i a gestionar l'estrès.

-Quan el van diagnosticar?

-Oficialment el febrer del 2012 però abans ja havia tingut símptomes, que es van atribuir a l'estrès. Durant 2 anys vam estar donant voltes a aquest tema.

-Què el va fer anar al metge?

-Al principi vaig tenir una neuritis òptica. Vaig perdre el 80% de visió d'un ull. Després, passat un any, vaig tenir una cervicàlgia amb marejos, que es van atribuir a l'estrès. Després, un dia estava mirant la tele a casa i no la veia gaire bé. Vaig anar a la Mútua, em van fer una ressonància magnètica i allà va saltar tot.

-Coneixia la malaltia?

-No, en absolut. Em va venir tot de nou. Va ser un cop.

-Però vostè està bastant bé, oi?

-La meva afectació és bastant simple. Tinc diplòpia, marejos i problemes d'equilibri. Els problemes d'equilibri són el que més em fastiguegen perquè no em permeten fer moltes coses. Des d'ajupir-me per cordar les sabates dels meus fills fins a córrer o fer esport. Per la resta porto una vida molt normal.

-Té fatiga?

-L'associo més a la falta de son. Durant molt de temps he dormit entre 3 hores i mitja i 4 hores al dia. Ara estic dormint 6 hores seguides. La fatiga la noto però la porto bé.

-Després del diagnòstic va poder continuar fent la seva feina?

-Quan em van diagnosticar feia poc que havia perdut la feina. Va ser tot una cadena. Primer, es va trencar una relació de parella de molt de temps, després vaig perdre la feina i finalment vaig rebre el diagnòstic.

-I penses què més em pot passar, no?

-Vaig venir de l'Argentina fa 13 anys. No estic sol però estic lluny de la família i tot això va ser bastant difícil de portar. Anava pel carrer amb una pegat a l'ull per la diplòpia i a més buscava feina... Després vaig refer la meva vida sentimental. Ara tinc una altra parella i un altre fill.

-Diuen que de vegades un cop molt fort pot desencadenar la malaltia.

-Ho diuen però en el meu cas jo ja venia amb algunes alertes, el que passa és que no em van conduir bé però els símptomes ja hi eren.

-Després del diagnòstic, quan buscava feina, explicava a les empreses que tenia esclerosi múltiple?

-A la primera feina que vaig tenir després del diagnòstic ho vaig explicar perquè havia de ser complicat compaginar-ho tot. I he de dir que tot va ser molt tranquil i fàcil. A la segona feina que vaig tenir, hi havia una relació de confiança amb el meu cap, que també tenia un problema de salut força important. A l'actual feina no ho he explicat.

-Vostè ha tastat el fet d'haver-ho explicat i d'haver-ho omès a la feina. Què el fa sentir millor?

-És que jo faig una vida normal i la malaltia no interfereix en la meva vida laboral, excepte perquè no faig l'esport ni les activitats que m'agradaria fer.

-Què ha deixat de fer a causa de l'esclerosi múltiple?

-Una cosa que m'agradava molt: Anar en bicicleta. Fins i tot m'he desfet del cotxe, no condueixo.

-Però no pot conduir?

-Sí que puc conduir, però sota unes condicions molt estrictes. No puc estar cansat, ni marejat, no puc estar amb la medicació fresca...

-L'esclerosi múltiple l'ha fet renunciar a aspectes de la seva vida, però n'hi ha aportat de nous?

-He après a conèixer molt més el meu cos, a estar més atent a determinats símptomes que m'indica la malaltia, a prendre'm les coses amb molta més calma, a no estressar-me i a evitar les situacions que generen estrès.

-Això és molt fàcil de dir i molt difícil de fer.

-No és fàcil. M'ha portat força temps aprendre-ho. La feina que tinc ara és una feina de responsabilitat que comporta cert estrès però és una qüestió de saber on són les prioritats i dedicar les poques energies que un té a allò que realment importa. Si arribo tard a un lloc, hi arribo tard però no corro. És difícil però és possible. A més, tinc un suport molt gran de la meva dona, que és metgessa, i més que ningú m'entén i ha llegit sobre la malaltia.

-Com a pare, com li explica a un nen petit la malaltia?

-Tinc 3 fills. Un de 12 anys, un de 9 i un de 3. Amb els més grans al principi, que estaven en una edat que podien entendre una part però no tot, els hi vam explicar que el papa tenia una pupa a l'ull. I ho vam deixar a l'ull. Pel més petit sempre tinc catarro. Perquè ell veu que m'injecto i ho associa amb el catarro. Ara, els grans ja ho saben i m'ajuden i col·laboren. Saben que no em puc ajupir fàcilment i quan estic cansat em cedeixen el seient.

0 comentaris

Accepto la política de privacitat de l'Observatori i cedeixo les meves dades personals per a rebre més informació