Observatori Esclerosi Múltiple

Idioma:CA ES

Jo també tinc EM

Sergi Pacheco: “Com més aviat acceptis el que et toca viure millor ho portaràs”

 

17/12/2018     Comentar
Sergi Pacheco

Sergi Pacheco té 33 anys. Dos mesos després de casar-se el van diagnosticar d’esclerosi múltiple primària progressiva. Va ser el 9 de gener de 2017, just el dia que havia de començar una nova feina. Avui reconeix que l’esclerosi múltiple li talla les ales en alguns aspectes.

-Com afecta l’esclerosi múltiple a la teva vida?

- Ja no treballo, soc pensionista i hi ha moltes coses que no puc fer. L’EM et talla molt les ales en alguns aspectes. Si abans caminaves 20 quilòmetres i ho feies bé ara caminar-ne un és com fer-ne 20 abans i t’afecta molt a nivell físic i mental.

-Com ha estat l’evolució de la malaltia?

- No podia aixecar el peu esquerre i a partir d’aquí el metge em va dir que millor que anés al neuròleg. Aquí va aparèixer l’esclerosi múltiple. En aquests dos anys que fa que estic diagnosticat la malaltia ha progressat. He recuperat el moviment del peu però han aparegut la fatiga, la pèrdua d’equilibri, la tremolor a la mà i altres símptomes. Van apareixent símptomes i t’hi has d’anar adaptant, anar buscant sortides i no deixar que la malaltia t’enfonsi. Cal estar molt fort mentalment.

-Quan vas deixar de treballar?

- Em van diagnosticar el 9 de gener del 2017. Just aquell dia havia de començar a treballar en una empresa nova i vaig trucar i vaig dir que m’acabaven de diagnosticar una malaltia greu i que no hi aniria. Vaig tenir la sort que l’empresa va ser molt bona i em van dir que comencés més tard, el febrer. Vaig començar el febrer, vaig treballar dues setmanes i vaig agafar la baixa. Treballar implicava desplaçar-me cada dia a Barcelona i jo visc a Vilaseca. Era una sobrecàrrega que no podia aguantar. Perquè era pujar al tren, treballar, tornar a pujar al tren i estar 14 hores fora de casa cada dia. Tot això no m’ajudava gens. Vaig  estar un any de baixa, vaig anar al tribunal i ja sóc pensionista. Si em preguntes si m’ho esperava amb 33 anys, la resposta és no.

En aquests dos anys que fa que estic diagnosticat han aparegut símptomes i t'hi has d'anar adaptant, anar buscant sortides i no deixar que la malaltia t'enfonsi

 

-A què et dedicaves?

- Sóc enginyer tècnic de Telecomunicacions. Jo no havia estudiat per això però les coses van com van i la meva filosofia diu que com més aviat acceptis el que et toca viure millor ho portaràs.

-Com s’ho ha pres el teu entorn?

- He tingut molta sort. És difícil d’acceptar l’ajut però has de saber acceptar que el teu entorn t’ajudi quan tu no pots.

-Ja diagnosticat de la malaltia decideixes tenir una criatura.

- Sí.

-Explica’ns una mica més!

- Just diagnosticat vaig prendre un tractament que també era molt nou i no sabíem com podria afectar, així que l’embaràs el vam fer per inseminació. Li vaig preguntar a la meva dona si estava segura de voler un fill tot i que jo no podria fer el que fan altres pares i em va dir que sí. Vam decidir que millor tirar endavant en aquell moment que no pas passats cinc anys que no sé com estaré. Així que vam tirar endavant i molt bé. Ara la nena encara no camina, quan camini ja veurem com va tot.

-T’agrada molt fer esport?

- Sí! Feia molt d’esport fins que vaig anar a treballar a Barcelona. Com que estava tot el dia fora de casa em costava trobar el moment per fer-lo perquè la fatiga no va aparèixer el dia que em van diagnosticar. Jo ja feia anys que la tenia encara que no de la mateixa manera que ara. A mi em van diagnosticar dos mesos després de casar-me. Venia de fer un viatge de 27 dies al Vietnam, que és un viatge que vaig aguantar bé, però que ara no podria fer amb les mateixes condicions.

Fa poc que he estat pare. Li vaig preguntar a la meva dona si estava segura de voler un fill tot i que jo no podria fer el que fan altres pares i em va dir que sí

-Quan penses en perspectiva veus símptomes que tenies abans i que no n’eres conscient?

- Sí. Veig coses que jo abans atribuïa al fet d’anar cada dia a Barcelona. Em pensava que estava cansat per això. Recordo fa set anys que vam fer una excursió a Montserrat amb companys de feina i que van pujar tots i jo vaig pujar però vaig arribar l’últim i no entenia per què. La meva dona em deia que no volia fer res, que sempre estava cansat. Són coses que veus quan et diagnostiquen. Ara la meva dona em diu que entén moltes coses.

-Fas neurorehabilitació al centre de Mas Sabater de Reus. Com et va?

- Considero que bé. Tot l’esforç físic que puguis fer dins les teves capacitats és valorable. Ahir vaig caminar dos quilòmetres tot i les meves complicacions i avui em sento millor. Ahir estava esgotat de l’esforç però avui estic bé.

-També li dones molta importància a l’alimentació.

- Sí. He eliminat moltes coses de la meva dieta com la sal, el sucre. Hi ha gent que em diu que això és molt difícil però només és qüestió de mentalitzar-se. Ho estic fent per mi, pel meu bé i pel del meu entorn.

 

11 comentaris

  1. Jorge Chernicki, a les 20.12.2018
    Tengo EMPP
    Vivo en Buenos Aires
    Saludos
  2. Ana, a les 20.12.2018
    Sergi, hem recordes tant a la meva filla, a ella li van diagnosticar en desembre de 2016 despres de anar moltes vegades a urgencies i no li trobaben res (jo crec que no li van buscar be) van ser uns mesos molt durs per a la recuperació seva, ha segut in exit el tractament, ella tenia 18 anys acabats de cumplir, ara esta be, ha recuperat tota la movilitat i la vista. Esta estudiant i marxa de Eeasmus, es una campeona, pero si que es cansa mes i les infeccions son mes llargues a l’hora de recuperarse. M’ha agradat molt la teva historia. Endavant que sou uns campions i lluitadors!!
  3. Manel, a les 20.12.2018
    Bona filosofia. Exemplar. Ànims i endavant!!
  4. Edgar hernendez, a les 20.12.2018
    Que bueno que sea en España porque aca en Colombia no me quieren dar ninguna pensión, hoy a los 49 años de edad en un medio de trabajo en extinción artes gráficas con esclerosis múltiple me encuentro sin empleo y y con pocas probabilidades de pension
  5. Elena, a les 21.12.2018
    CHAPO, esa es la aptitud a tomar, somos colegas de la EM y como a ti la vida me cambio, pero soy fuerte y no me dejaré vencer por esta pareja: E.M.
  6. Cielo Garcia, a les 23.12.2018
    Me gusto tu sinceridad y la recomendación que nos haces
  7. Juan Pablo Benito, a les 03.01.2019
    Gracias Sergi, que buenas palabras para describir e inspirar. Mucha fuerza
  8. Ma.Elena Eliseo Rabe, a les 04.01.2019
    Hola.!!Soy MªElena y tambien mi vida la cambió la Escletosis Multiple. Fue a los 17 años que me la diagnosticaron, yo estudiaba y era una gran deportista en el atletismo: velocista en 100 mts. planos y 100 con obstáculos.
    La EM cortó mis alas también, pero gracias a mi esfuerzo aún estoy aquí.
    Ya es secundaria progreciva pero dentro de eso estoy bien: aceptando las secuelas que tengo pero con una calidad de 80% de movilidad.
    Actualmente tengo 61 años. LUCHANDO SE PUEDE!!!SALUDOS.
  9. M.Begonya Matesanz, a les 16.01.2019
    Bravo Sergi!
    Sempre positiu!
  10. Alexandra, a les 29.01.2019
    Mi nombre es Alexandra y soy diagnosticada con esclerosis múltiple hace 10 años, mi actitud frente a la enfermedad ha sido como la tuya y aquí estoy luchando por alcanzar muchos sueños apesar de mis limitaciones!
  11. Toni, a les 06.02.2019
    Esa es la actitud, enhorabuena compañero.
    En mi caso 24 años con EM, también padre hace 16 meses... Corro, gimnasio, represento a 30 asociaciones de carácter social, escribo cuando puedo... Los síntomas son los habituales, pero ¿qué es la vida sin actitud?

Accepto la política de privacitat de l'Observatori i cedeixo les meves dades personals per a rebre més informació