El procés del diagnòstic de l’EM
El diagnòstic de l’esclerosi múltiple no és sempre un procés fàcil. Encara que, en l’actualitat gairebé el 50% dels casos poden ser detectats molt ràpidament, és possible que el diagnòstic no depengui només d’una prova; a més, hi poden arribar a intervenir diferents especialitats mèdiques, segons la forma de presentació, les característiques i els símptomes que presenti cada persona. És al voltant d’aquest tema que comença el primer debat de la nostra Comunitat. Us convidem a llegir el text següent que l’introdueix i a realitzar les vostres aportacions a la nova secció.
Els símptomes
Una de les principals problemàtiques que han d’afrontar els metges en el procés de diagnòstic de l’esclerosi múltiple és que els seus primers símptomes poden ser molt similars a altres malalties o trastorns neurològics. Alguns d’aquests símptomes són debilitat, formigueig, manca de coordinació, fatiga, problemes d’equilibri, alteracions visuals, tremolor, espasticitat o rigidesa muscular, trastorns de la parla, problemes intestinals, alteracions de la marxa, disfunció sexual, més sensibilitat i intolerància a la calor, cansament excessiu o fatiga, problemes de memòria i trastorns cognitius.
És per això que el diagnòstic d’esclerosi múltiple es converteix en un procés en el qual descartar altres possibles malalties. El pacient a qui es detectin símptomes suggestius de la malaltia es derivarà al neuròleg i, preferiblement, a un neuròleg especialitzat en esclerosi múltiple.
Com es diagnostica l’esclerosi múltiple
El procés que aquest especialista seguirà per diagnosticar l’esclerosi múltiple no és sempre senzill i no depèn únicament d’una visita o d’una prova, però sí que pot consistir en les següents etapes:
- Anàlisi de la història clínica: en la qual el neuròleg farà diverses preguntes per tal de detectar i classificar els símptomes que té o ha tingut en el passat la persona. És possible també que algunes d’aquestes qüestions facin referència a símptomes d’altres parts del cos.
- Examen neurològic: una exploració física general en la qual també s’avaluen diferents funcions neurològiques amb l’objectiu de detectar possibles alteracions.
- Exploració neuropsicològica: consisteix en realitzar una sèrie de tests que avaluen la funció cognitiva i permeten detectar si existeix algun tipus d’alteració i de quina funció concreta es tracta.
Posteriorment també es requereix de la realització d’alguna o més d’alguna de les següents proves:
- Analítica de sang: per tal d’excloure el diagnòstic d’infeccions, de manca d’algunes vitamines i de patir altres malalties autoimmunes sistèmiques amb afectació del sistema nerviós central (cervell, cerebel, medul•la i nervis òptics) o específiques del sistema nerviós central.
- Punció lumbar: en la qual s’extreu el líquid que envolta la medul•la i el cervell, i ens dóna informació sobre la presència d’anticossos, les anomenades bandes oligoclonals, produïts dins el sistema nerviós central i característics d’esclerosi múltiple. Amb aquesta prova, també es poden descartar altres malalties, bàsicament infeccions.
- Ressonància magnètica: escàner molt precís del cervell i/o de la medul•la cerebral en què es poden identificar lesions compatibles amb esclerosi múltiple i que, a la vegada, serveix per descartar altres malalties.
- Potencials evocats: exàmens que avaluen la resposta del sistema nerviós central davant de diferents estímuls sensorials, com la llum, el so o estímuls sensitius.
- La tomografia de coherència òptica: es tracta d’una eina relativament nova, i per tant encara no generalitzada, no invasiva i indolora. Aquesta prova fa un escàner de la retina dels ulls i serveix per valorar l’estat dels nervis òptics que poden haver patit una inflamació.
Tota aquesta informació provinent de la història clínica, exploració neurològica i de les proves comentades, s’utilitza per establir el diagnòstic d’esclerosi múltiple tot utilitzant una sèrie de criteris diagnòstics (anomenats, Criteris de McDonald) que han de ser valorats per un comitè d’experts. Aquests criteris, bàsicament, valoren si hi ha hagut dos o més atacs al sistema nerviós central en diferents zones, en moments diferents i que no es poden explicar millor per una altra malaltia que pot presentar-se amb símptomes similars.
Formes clíniques d’esclerosi múltiple
Cal destacar que hi ha diferents formes clíniques d’esclerosi múltiple:
- Forma remitent-recurrent: es caracteritza per la presència de diferents brots. Aquests consisteixen en l’aparició de nous símptomes de la malaltia que duren més de 24 hores o de símptomes ja previs de la malaltia que s’agreugen sense que hi hagi algun altre factor que ho justifiqui. Aquests brots poden recuperar-se totalment o parcialment deixant una seqüela.
- Forma secundària progressiva: es caracteritza per un increment progressiu, amb fases d’estabilitat i fluctuacions, de discapacitat física i cognitiva independent de l’aparició de brots. Les dades d’història natural de la malaltia, sense estar modificada per tractaments immunomoduladors específics, ens indiquen que entre un 30% i un 50% dels pacients que a l’inici presenten una forma remitent-recurrent d’esclerosi múltiple desenvoluparan una forma secundària progressiva en un període de 10 anys.
- Forma primària progressiva: es caracteritza per un increment progressiu, amb fases d’estabilitat i fluctuacions, de discapacitat física i cognitiva sense l’aparició de brots de la malaltia.
Cal destacar, a més, que actualment no hi ha una cura per a l’esclerosi múltiple. Sí que hi ha però, tractaments disponibles per a algunes d’aquestes formes de la malaltia que poden ajudar a reduir l’aparició de brots de la malaltia i de noves lesions al sistema nerviós central, a alleujar-ne els símptomes i a retardar parcialment la seva progressió.
Les causes
La persona amb esclerosi múltiple acostuma a preguntar-se per les causes de la malaltia. L’esclerosi múltiple és provocada perquè el sistema immunològic del cos ataca estructures pròpies del sistema nerviós central, com la mielina i les neurones, que interfereixen amb la conducció d’impulsos nerviosos. No es coneix la causa específica de la malaltia però, no obstant això, sí que hi ha diversos factors genètics i ambientals que hi estan implicats:
- El consum de tabac
- Els nivells de vitamina D
- L’exposició solar
El suport emocional
El moment del diagnòstic marca un abans i un després en la vida de la persona amb esclerosi múltiple. S’obre, llavors, un camí de decisions a prendre, d’experiències a viure i de tractament a seguir en el qual el neuròleg i tot l’equip especialitzat han de ser un dels seus millors acompanyants; el psicòleg és també molt important en aquest punt. En aquest sentit, és molt important la manera com s’hagi donat el diagnòstic, ja que tindrà molt a veure amb la resposta emocional del pacient. Es tracta de fer-ho amb la màxima informació possible que demani la persona afectada i oferint-li, en tot moment, un acompanyament freqüent.
L’esclerosi múltiple pot provocar un gran impacte emocional, tant a la persona com en el seu entorn. Tot plegat, pot afectar la seva imatge personal, les seves expectatives i relacions socials així com la seva vida laboral. En aquest sentit, és molt important que la persona pugui expressar els seus sentiments, que poden ser: por, ansietat, ràbia, confusió, sensació de negació, depressió, culpabilitat, vergonya i esperança.
A més, el suport també pot ser necessari en plantejar si dir-ho o no a l’entorn, establir una nova manera de viure amb la parella, la família i els amics, i pensar com compaginar la vida acadèmica i/o laboral amb la malaltia seran els reptes a què s’haurà de fer front.A partir d’aquí, cada persona viu la seva pròpia experiència. S’inicia aquest debat amb la voluntat de conèixer-ne moltes, d’animar els afectats d’esclerosi múltiple a compartir-les i que, d’aquesta manera, tots puguin convertir-se en el suport de tots; sobretot, d’aquells que fa poc que saben que pateixen esclerosi múltiple.
Heu d'iniciar la sessió per comentar.
Tens un compte? Inicia la sessió ara!
Vols crear el teu compte? Inscriu-te ara!