Esclerosi múltiple. Un passeig per 150 anys d’història

Els orígens

Els primers indicis de persones que podrien haver tingut esclerosi múltiple (EM) es remunten al segle XIV. Malgrat això, no va ser fins a l’any 1868 que el professor francès Jean-Martin Charcot, conegut com el “pare de la neurologia”, va descriure oficialment la malaltia. El seu interès va néixer a partir d’una estranya afectació que va tenir la seva assistenta: tremolors, dificultat de parla i moviments d’ulls anòmals. Malauradament, l’assistenta va acabar morint. Va ser gràcies a l’autòpsia, que el doctor Charcot va descobrir i va descriure les plaques característiques que es formen al cervell de les persones amb EM i va relacionar-les amb els símptomes que presentava la seva assistenta. Havia començat un període d’investigació que avui en dia encara perdura.

Uns anys més tard, a finals del segle XIX, l’EM ja havia traspassat fronteres i era coneguda tant per metges europeus com per metges americans.

Tot i això, encara existien molts dubtes al respecte, com per exemple: quina era la causa de la malaltia?, quin era el mecanisme pel qual es produïen les lesions? o, per què es manifestava de manera tan diferent en cada pacient?

Una malaltia no hereditària

L’únic que se sabia del cert era que afectava més a les dones i que no es transmetia de pares a fills. A principis del segle XX es va poder analitzar per primera vegada un cervell en l’àmbit microscòpic. Va ser el patòleg escocès, el doctor James Dawson, qui el 1916 va descriure la inflamació dels vasos sanguinis cerebrals i els danys en la mielina del cervell de les persones amb EM. Una mica més tard, el 1925, lord Edgar Douglas Adrian va demostrar que les afectacions en la mielina provocaven errades en la transmissió de la informació a través dels axons. Tres anys abans, el neurocientífic espanyol Pío del Río Hortega havia descobert els oligodendròcits, és a dir, les cèl·lules que generen la mielina. Els símptomes de l’EM deixaven de ser un fenomen considerat com a aleatori. Aquelles investigacions pioneres van convertir-se en la base del coneixement que actualment es té sobre l’EM.

Què causava el dany a la mielina?

Però, què causava aquest dany a la mielina? En un primer moment es creia que es tractava d’una toxina o d’un virus. No obstant això, durant la dècada de 1930 el doctor Thomas Rivers, del New York’s Rockefeller Institute, va demostrar que els símptomes de l’EM es podien reproduir fent que el sistema immunitari ataqués la mielina. Un gran avenç per a la ciència, ja que va aconseguir que uns anys més tard es provessin diversos fàrmacs que actuen sobre el sistema immunitari i que permeten controlar la malaltia.

L’avenç en la recerca

Deixant de banda les investigacions inicials, la primera associació de malalts va néixer l’any 1945. Era la US National MS Society, creada gràcies a la Sylvia Lawry. La senyora Lawry, amb l’objectiu de trobar algun tractament que ajudés al seu germà, que tenia EM, va publicar un anunci al New York Times. L’anunci deia: “Esclerosi Múltiple: si algú se n’ha recuperat, contacteu si us plau amb el pacient”. La senyora Lawry va rebre fins a 50 respostes de persones que també buscaven solucions, i això va fer que decidís fundar una organització. Va reunir onze neuròlegs de prestigi que van establir les bases per tractar l’EM. Posteriorment, va fundar altres societats de pacients arreu del món, que durant molts anys han tingut un paper decisiu en el finançament de la investigació de l’EM.

L’escala per mesurar la discapacitat

Pel que fa a l’avaluació de l’EM, cal destacar l’aportació del doctor Elvin Kabat, de la Universitat de Columbia (EUA), que va rebre la primera beca d’investigació atorgada per l’Association for Advancement of Research in MS. L’any 1947 va descobrir que les persones amb EM produïen una proteïna molt poc usual –les bandes oligoclonals– al líquid cefaloraquidi. Aquest descobriment va impulsar l’ús de les puncions lumbars com a eina diagnòstica. D’altra banda, el 1960 el neuròleg John Kurtzke va desenvolupar l’Expanded Disability Status Scale (EDSS). Es tracta d’una escala per mesurar el grau de discapacitat i les parts del sistema nerviós central afectades. Justament aquesta escala encara avui continua emprant-se en les consultes de neurologia. En aquella mateixa dècada van aparèixer les primeres tècniques d’imatge. Després, durant els anys 70 els radiòlegs van començar a utilitzar la tomografia computada (TC) per analitzar el cervell. Més endavant, a finals de la dècada, la TC va deixar pas a la ressonància magnètica (RM), una nova tècnica d’imatge que genera imatges molt més acurades. Avui en dia la RM cerebral és una eina bàsica per diagnosticar l’esclerosi múltiple.

Els darrers anys

Finalment, pel que fa al tractament, abans de la dècada de 1990 consistia bàsicament a combatre la gran varietat de símptomes. Per exemple els brots, la fatiga, la depressió, els espasmes musculars i el dolor s’alleujaven amb esteroides, medicació contra el dolor, fisioteràpia i antidepressius. L’any 1993 es va fer un pas molt important: es va aprovar el primer tractament modificador de la malaltia (DMT, per les seves sigles en anglès): l’interferó beta. Aquest tractament va aconseguir reduir el nombre de brots i la seva agressivitat. D’aquesta manera es prevenien els danys permanents en el sistema nerviós central. Des de llavors, el tractament ha canviat considerablement: l’any 2008 hi havia 6 DMT disponibles. Llavors encara tots se subministraven de forma parenteral (injectats o per infusió intravenosa). Avui dia en tenim fins a 15 DMT. Tot i que encara que no hem trobat un tractament que curi l’EM, l’aparició de nous fàrmacs en els darrers anys ha produït un canvi substancial en el control de la malaltia.

Les persones amb EM tenen a l’horitzó un panorama molt més optimista que uns anys enrere gràcies a l’aparició d’aquestes noves teràpies.

L’esperança de vida en l’esclerosi múltiple

El 1948 l’esperança de vida era només de 17 anys després del diagnòstic. Actualment, l’esperança de vida és molt semblant a la d’una persona sense EM. En aquest sentit, fa menys de 50 anys que només un 20% de les persones amb EM podien seguir treballant, mentre que a hores d’ara més del 50% poden treballar amb normalitat. Uns avenços que 150 anys enrere semblaven impossibles, però que avui són una realitat. Gràcies als avenços en immunologia (la ciència del sistema immunitari), epidemiologia (l’estudi dels patrons de la malaltia en la població) i genètica (l’estudi dels gens i de l’herència), el nostre coneixement continua creixent. Cada dia estem més a prop de trobar una cura per a l’EM, una fita que quan el professor Charcot va fer la primera descripció semblava impensable.

Accés al document original:

Multiple Sclerosis in 150 years. How did we get there? http://www.livinglikeyou.com/
Disponible a: http://www.livinglikeyou.com/en/stories/detail/multiple-sclerosis-in-150-years-howd-we-get-here